D’on venim, on som i on anem

L’edifici de vuit habitatges dotacionals per a joves a Caldes de Montbui suposa una aposta pel dret a l’habitatge, en el context d’un mercat immobiliari excloent, i per la centralitat, en el marc d’un urbanisme massa dispers.

Ja fa més de cent vint anys de la publicació de Garden Cities of To-morrow, el text fundacional de la ciutat jardí. Els creixements suburbans extensius han esdevingut la forma urbana projectada més prevalent del planeta i han crescut acompanyats d’una indústria, la de l’automòbil, que és la que més gasta en publicitat del món. Poca gent recorda que en l’esperit original de les New Towns hi havia iniciatives cooperativistes i que els gardens d’Ebenezer Howard no eren pas jardinets decoratius sinó vegetable gardens, és a dir, horts. En lloc d’aquesta idea, s’ha instal·lat culturalment una convicció que la felicitat, la perfecció i l’excel·lència només tenen lloc a la casa unifamiliar aïllada dels anuncis. També a les pel·lícules de Hollywood i a les sèries de Netflix els bons resideixen a cases amb jardí, gos, nen i nena als barris podents. Els dolents s’arrosseguen per carrerons foscos i humits de ciutats atapeïdes, fumejants i pudents. Tanmateix comencem a entendre que si tots visquéssim en mansions a quatre façanes, més la teulada, emetent radiació tèrmica a l’hivern i consumint aire condicionat a l’estiu, amb una cinta d’asfalt per arribar a cada finca cremant fòssils amb cada un dels quatre vehicles 4×4 de cada membre de la família, gespa regada amb aigua de boca i piscina privada, el somni suburbà tindria els dies comptats.
La dimensió de la parcel·la howardiana havia de ser prou gran per encabir un conreu de verdures suficient per alimentar una família. L’autosuficiència alleugereix la dependència del cotxe, entre altres virtuts. A Caldes de Montbui, la recuperació dels horts de la vila, un projecte guardonat al Premi Europeu d’Espai Públic Urbà, ens oferia fa quatre anys una resposta a aquestes controvèrsies urbanístiques contemporànies.

«There are three things that matter in property: location, location, location.» 

atribuït a Harold Samuel, 1926.

Una altra resposta la trobem al projecte d’habitatge dotacional per a joves de Caldes. L’aforisme quasiapòcrif que encapçala aquest paràgraf i que aparegué per primera vegada en un anunci classificat de la secció immobiliària del Chicago Tribune als feliços anys vint pot servir per aventurar una condició primera del dret a l’habitatge i el dret a la ciutat. La posició urbana és rellevant, i més a les portes d’una depressió tan gran com la del 29. Ignorar-la condueix als casos extrems de la no-ciutat: la barraca, el polígon residencial especulatiu, el malbaratament de la urbanització extensiva i el ghetto socioeconòmic. L’on importa. A deu minuts a peu de la Casa de la Vila, el projecte d’habitatge dotacional es situa en una parcel·la que semblava esperar un altre xalet benestant, un altre veí d’aquells que surten en cotxe al matí, tornen al vespre, es refugien rere tanques, bardisses, persianes, cortines i porticons. Potser una barbacoa en un dissabte feliç. Res en contra. Però hi ha quelcom infreqüent en aquesta proposta de pisos assequibles enmig de la ciutat jardí, un exercici de valentia i generositat de calderines i calderins.

El projecte es col·loca en una posició estratègica, al tester de l’avinguda de Josep Fontcuberta, entre els carrers de Manolo Huguet i de Granollers, davant d’un petit parc obert. A Death and Life of Great American Cities (1961), Jane Jacobs introdueix el concepte eyes on the street, «mirades al carrer». La idea és que un espai públic no és més segur com més regulat estigui o més policia hi patrulli, sinó quan els seus usuaris en fan ús i observació: el senyor que renta els plats mentre vigila la mainada que juga a fora, la senyora que llegeix al balcó, el botiguer que treu un cistell de pomes a la vorera. Aquests actors de l’escena urbana són els veritables garants de la convivència. En el cas dels jardins urbans, si no se’n vol fer recintes tancats, els eyes on the park esdevenen imprescindibles.

«Not everything that is faced can be changed, but nothing can be changed until it is faced.»

James Baldwin, 1957.

Defensar el dret a tenir casa en un mercat immobiliari voraç mereix uns minuts d’atenció. Fins i tot els economistes neoliberals més recalcitrants admeten que l’edat d’emancipació i els índex de recerca, desenvolupament i innovació són estrictament paral·lels. Les societats on els joves marxen aviat de casa són societats avançades. El contrari de la independència és la dependència, però, ¿com han de fer els joves catalans per emancipar-se als preus que corren? La proporció d’habitatge assequible a Viena és del 60%. A Copenhaguen, del 30%. A Berlín, París i Londres de prop del 20%. I a les nostres ciutats? Un 1,6% de mitjana. Aquesta xifra irrisòria explica per què des del començament de la crisi econòmica, 2008, els desnonaments a l’estat voregen el milió de famílies. Un milió de mudances, reallotjaments, mobles al carrer i desesperances. I direu «ah, és clar, són països rics». Montevideo, a l’Uruguai, té un 4% d’habitatge en règim cooperatiu. Quasi tres vegades més que nosaltres. A Caldes es fa una aposta per rectificar aquesta iniquitat. L’habitatge protegit genera cohesió social, sobretot si s’entrellaça en el teixit urbà de mercat. Reforça les xarxes col·lectives i les petites economies que ens permeten créixer, avançar i viure. Ofereix condicions d’arrelament i pertinença, construeix identitat. Afavoreix l’intercanvi i la trobada casual, el comerç i l’alimentació de proximitat, l’aprenentatge, la consciència compartida i el respecte ambiental. El projecte obre finestres per a l’ocupació, l’autogestió, l’autoconstrucció i la formació. Arriba acompanyat d’una altra iniciativa per a la constitució d’una cooperativa d’habitatge en cessió d’ús al bell mig de la ciutat, en plena centralitat. Tots dos signifiquen noves oportunitats per a un teixit productiu, el de la petita promotora, el manyà del poble, la fustera o l’electricista que s’han vist castigats per una crisi econòmica de deu anys i en veuen venir una altra. L’experiència del COVID-19 ens ha ensenyat que millor junts. Hem vist les ciutats més compactes del món, Hong Kong, Seül, Singapur, Taipei, responent a la pandèmia amb molta més eficiència que els defensors de la dispersió com Anglaterra o els Estats Units. Junts optimitzem els serveis sanitaris, junts compartim el coneixement, junts ens fem més forts davant la contingència. Vuit pisos seran només vuit pisos, d’acord. Mireu: en un món postrat davant el capitalisme global, les respostes des de l’especificitat local poden semblar insignificants, però contenen el potencial d’un canvi.


Autor:

Álex Giménez Imirizaldu | Urbanista i membre de l’equip ATRI